@soniamoll: La primavera del comissari Ricciardi

18/04/2016
  • Na Sònia Moll ens escriu una ressenya sobre la novel·la La primavera del comissari Ricciardi, ambientada a Nàpols i amb l'estació més florida com a rerefons. Qui haurà assassinat na Calise? El comissari no pararà fins a trobar la solució del crim... 
  • La primavera ha trigat a arribar, que vol dir que l’hivern s’ha fet llarg, però en el microcosmos del barri napolità del comissari Ricciardi no tothom la rep amb alegria. Els aires primaverals inquieten les ànimes, intensifiquen les passions i fan perdre el nord als cors ressentits. Una dona vella que tira les cartes apareix brutalment assassinada a casa seva. Al seu voltant, aletegen més desorientades que mai les vides anònimes que habiten l’edifici. També la del comissari d’ulls verds i inexpressius, com de vidre, i la de l’inspector Maione, l’únic que coneix el secret que amaga la mirada inquietant del seu superior.

    Igual que l’estació capritxosa i volàtil, el crim del carreró del Fico estén un estol de sospitosos que s’arraïmen en els habitatges humils de l’edifici de la malaguanyada tiradora de cartes. L’autor ens fa visitar cada cel·la de l’eixam bullent d’històries entrellaçades que bateguen al cor del barri de la Sanità, amb una estructura narrativa que recorda Claraboia, la primera novel·la de Saramago. El que havia estat adormit durant l’hivern esclata ara sense gaire control: les il·lusions d’una dona casada insatisfeta, l’ambició egòlatra d’un actor amb poca fortuna, la lluita d’una portera per tirar endavant una filla “diferent”, l’angoixa d’un pare de família atrapat pels deutes, la gelosia d’un marit molt més gran que la muller, la condemna que arrossega la dona més bonica del món. Entremig, les emocions dels mateixos investigadors, en Ricciardi i en Maione, s’agiten també i compliquen la investigació. Un cas complex, amb molts fils per estirar, molts sospitosos i moltes passions alliberades com una caixa de Pandora amb l’arribada d’aquesta primavera turbulenta.

    El fantasma de la vella Carmela Calise, venedora d’il·lusions i al mateix temps lladre de futurs, revela al comissari d’ulls verds el seu últim pensament abans de morir, un vell proverbi napolità: Déu nostrosenyor no és un mercader que paga dissabtes. Difícil jeroglífic que s’afegeix a l’entortolligada trama que enreda els personatges propers a la difunta. El proverbi voleteja com una papallona per la ment del comissari, que no aconsegueix treure’n l’entrellat. Un cop més, com quan vaig llegir L’hivern del comissari Ricciardi, m’he trobat seguint el personatge com si volgués protegir-lo de vés a saber què. Perquè quan coneixes Ricciardi, te l’estimes immediatament, incondicionalment. Te l’estimes perquè arrossega una ombra, com tu arrossegues la teva, com cadascú de nosaltres arrosseguem la nostra. I perquè ningú, tret d’alguna persona molt i molt íntima, sospita que existeix. I si algú ho sospita, no és capaç d’imaginar-se de quin color és, quina textura té, si és breu o extensa, densa o pàl·lida. Estimem Ricciardi perquè li coneixem aquesta ombra dolorosa que assumeix com una condemna, que el desespera a estones, que l’abalteix sovint, i que a vegades, com aquest cop, sembla que ni tan sols serveix per ajudar-lo a resoldre el cas.

    Així com L’hivern del comissari Ricciardi respirava la calma tensa, imposada, del recés dels mesos hivernals, La primavera… ens desassossega, ens manté en alerta, ens fa vibrar amb cada emoció desnuada al grat del vent napolità. Una novel·la intensa, humaníssima, impactant, bella i insòlitament tendra, que ens arriba de la mà de la magnífica traducció d’Anna Casassas. Una novel·la que et fa desitjar que hi hagi un estiu, i una tardor, i un Nadal a la vora del comissari Ricciardi.

    VEURE PRODUCTE

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto