Gráfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939

‘Gràfica Anarquista’ és un projecte de recerca sobre iconografia anarquista portat a terme per l’equip de l’Observatori de la Vida Quotidiana. Aquest llibre és la seva cristal·lització en l’àmbit fotogràfic durant dels anys de la revolució i la guerra civil, i compta amb una exposició homònima a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La recerca materialitzada en llibres com aquest ens permeten imaginar amb intensitat una de les experiències revolucionàries més significatives de la història contemporània d’Europa. No és casualitat que «imaginar» comparteixi arrel etimològica amb «imatge» -del llatí Imago (retrat, còpia)-, en el sentit de (re)crear o (re)produir unes circumstàncies donades. Com se sap, des del juliol de 1936 fins el maig de 1937, Catalunya fou l’epicentre d’una revolució social protagonitzada pel proletariat més explotat de la societat, amb el seu moment destituïent, l’autodefensa contra el cop d’estat; i la seva potència constituent, les col·lectivitzacions. Durant uns mesos, i parafrasejant a Joan Garcia Oliver, els «sense nom», els «ningú», saberen articular un contrapoder social, polític i econòmic, cimentat per dècades d’autoorganització quotidiana, a través d’una malla solidària de suport mutu als barris obrers, que permeté tergiversar de baix a dalt les condicions materials d’existència. En realitat, adoptant una mirada llarga, la guerra civil i la victòria feixista no foren més que l’expressió brutal d’un ajustament socioeconòmic impulsat per les classes dominants, de cara a la imposició del capitalisme de masses, i el manteniment disciplinari d’una població treballadora irredempta.

Les imatges recopilades al llibre dibuixen un imaginari de resistència contra la guerra i el feixisme, però també il·lustren l’eficàcia de la revolució i l’autogestió per generar una estètica pròpia i realitzar la vida: autodidactisme, escoles populars, salut i cures, menjadors col·lectius, col·lectivitzacions. Resulta imprescindible la part que narra la tasca de l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI, nascuda amb el propòsit explícit de constituir un arxiu de la revolució, que encarregà la producció de tota mena de material gràfic -pel·lícules, fotografies, dibuixos i cartells-; tant a fotògrafs aliens al moviment com Campanyà o Pérez de Rozas; però també, i sobretot, a fotògrafes militants com Margaret Michaelis o «l’obrera de l’art» Kati Horna.

Els treballs com aquest són importants, perquè si bé la guerra civil oberta acabà aquell glacial febrer de 1939, les funestes conseqüències materials i simbòliques, prossegueixen fins avui. La misèria cultural, la culpabilització de les víctimes, i sobretot, el conflicte immanent, encara persisteixen; portem un trauma col·lectiu molt fons a dins, irresolt i sense tancar, que s’ha transmès de generació en generació. La memòria és un camp de batalla essencial en la lluita per la significació del present, no tan sols per la necessitat de sutura de l’imaginari social, o pel reconeixement de processos de reparació de dol i de dolor, sinó sobretot per comprendre els fonaments antropològics de la societat actual en curs. En aquest marc, aquest llibre parteix de l’objectiu de revelar els negatius de la memòria per fer-la visible, com una invitació al despertar de la imaginació. Els fets se’ns projecten al cervell, formant una imatge, a partir de la captura instantània d’uns moments excepcionals. Així, lluny d’esdevenir el tancament d’un record del passat, les imatges poden precisament generar l’obertura de potencialitats emancipatòries per l’avenir. Les fotografies de l’arxiu proletari, fins i tot en l’era de la post-fotografia, constitueixen un antídot contra el sonamublisme generalitzat del neoliberalisme capitalista, són testimonis muts que parlen i que s’erigeixen com a imatges-mirall cap al present d’una història realitzada a contrallum. 

[Ressenya publicada a Barcelona Metròpolis, nº114. Febrer 2020]

Trobareu el llibre aquí