Especial Annie Ernaux

La mujer helada

Memoria de chica

No he salido de mi noche

Cabaret Voltaire, 2015, 2016, 2017

Els anys,

Angle editorial, 2019

Llegir Annie Ernaux és una de les millors coses que podríem haver fet aquest 2020. Amb una narrativa acurada i molt sociològica –no negarem que ens agrada molt que se li noti l'admiració pel sociòleg Pierre Bourdieu–, a través de les seves pàgines podem aprendre i copsar no només les diferents etapes en la vida d'una dona, sinó també sobre les diferents etapes històriques i contextos socials de l'estat francès durant el segle XX i principis del XXI. Amb La mujer helada, Ernaux relata una història que ens sona, però que segurament no sabríem descriure amb la minuciositat necessària per entendre com una persona que no ha tengut un entorn familiar i quotidià patriarcal –en aquest cas entenem patriarcal com la típica família de pare treballador fora de casa i mare tenint cura de totes les tasques reproductives dins de casa–, en la seva vida adulta, l'acaba reproduint. Entendre que la societat, la família i part (o la totalitat) del nostre entorn ens empeny a obeir i reproduir models (hetero)patriarcals de la mà d'Ernaux és redescobrir les trampes del llenguatge, el pes de les paraules i la incoherència dels fets que acabam normalitzant i acatant fins i tot en entorns que semblarien susceptibles d'escapar de la lògica amorosa i relacional hegemònica. Amb una ironia marca de la casa, Annie Ernaux ens adverteix i ens encén l'alarma de la normalització de la dominació masculina.

Una altra de les facetes que ens agraden de l'autora és l'exercici d'incloure el lector o la lectora en la manera com ha escrit el llibre que tenim entre les mans. A Memoria de chica, l'autora fa una excavació entre els seus records per arribar al concret estiu del 58 perquè aquella Annie adolescent pugui entendre a l'Annie actual, és a dir, i com ella mateixa diu al llibre, no construeix un personatge de ficció, sinó que vol deconstruir la noia que va ser. Una noia que va suportar les burles, les diferències de classe, el trastorn alimentari i el pes del masclisme. Ernaux desenterra, excava, agafa el pic i la pala per entendre (i suportar) allò que passa i allò que succeeix i gràcies a aquest llibre –però sobretot gràcies a La mujer helada– també coneixem la figura de la seva mare, per això, quan vam agafar No he salido de mi noche, vam poder copsar la decadència i la degradació que l'autora traça en una novel·la curta i molt personal. La figura de la seva mare, plena de vida i amb un paper prou autoritari, independent i fins i tot distant envers la seva filla, se'ns mostra en aquesta novel·la com la personificació d'una mort anunciada, plena de moments durs, però també reparadors i alliberadors.

Per acabar d'endinsar-nos en el món Ernaux –podríem reconèixer que va ser la nostra primera obsessió de l'any? Parlem-ne– vam agafar Els anys, una novel·la autobiogràfica meravellosa que conjuga literatura, història i sociologia i que ens passeja pels grans fets del segle XX i pels fets que van sacsejar l'estat francès: el final de la Segona Guerra Mundial, l'Alliberament, la Reconstrucció, la imposició ferotge del capitalisme i el posterior maig del 68 (i el seu desencís), Vietnam, Algèria, la societat de l'espectacle i de consum, els discursos d'odi i menyspreu cap a la població migrada i el racisme post 11S... També hi trobareu noms com Camus, Beauvoir, Sartre o Bourdieu mentre ens relata episodis de la seva vida i de la història, des del marcatge patriarcal de ben petites, passant pel reconeixement i l'admiració cap a qui alçava i llançava llambordes contra els poders fàctics, o l'assumpció del consumisme i el lliure mercat quasi sense adonar-se i arribant a l'aporofòbia i el racisme recalcitrants escampats pels carrers francesos. Us el recomanem perquè és un xut de moltes coses alhora, però sobretot de memòria viva i consciència política.