Clase y diversidad. Sin trampas

Mezzadra, Sandro i Neumann, Mario

Katakrak liburuak

2019

En els últims anys estan apareixent, aquí i per tota Europa, una sèrie de discursos que reivindiquen la preeminència de l'anàlisi de classe com a fonament de la crítica social transformadora. En plena sintonia, es lògic pensar en la reivindicació de la centralitat de la qüestió de la distribució material a l'hora d'articular vectors de lluita, o simplement per pensar-classificar la societat. I, sobretot, per desemmascarar aquells discursos -de vegades benpensants, però sempre acrítics- provinents de certa classe mitjana, amb vocació pretesament universal. El problema és que, moltes vegades, aquests discursos es construeixen per oposició o de manera confrontada a les pràctiques i posicions de determinats moviments socials vertebrats en torn del que alguns anomenen «polítiques de la identitat». Com si l'assumpció de les reivindicacions de l'autoorganització feminista o els moviments de lluita de les persones migrants o racialitzades impliquessin automàticament un oblit del factor classe. Els autors del llibre, un assaig polític força senzill i accessible, justament defensen el contrari, la complementarietat de les lluites i no la disjuntiva entre els diferents tipus de subjectivitat política contemporanis. Si es podria considerar que vivim en un cert moment de reflux dels moviments socials de protesta, és precisament la construcció de noves articulacions i recomposicions antisistèmiques (de perspectiva interseccional, de nous escenaris i punts d'encontre (les places del 2011), de formes d'organització (sindicats de barri i d'habitatge) i de formes alternatives d'economia popular (cooperatives)) les que poden posar al centre la qüestió material, utilitzant la noció de classe com una mena de brúixola, que marqui el nord però que respecti l'heterogeneïtat, la complexitat i les diferències en la composició dels moviments. La classe es fa, es un procés que es construeix socialment, que es fonamenta de forma objectiva en les relacions de producció, però que s'expressa de forma subjectiva en la lluita de classes. Només com a conseqüència de les diverses lluites de les dones, minories i migrants, la classe pot tornar a poder concebre's com un camp de tensions travessat per processos de repressió i explotació, però també de subjectivació i d'exclusió. Històricament, les mobilitzacions de migrants i de les dones, han sigut sempre centrals per la profundització i radicalització de la política de classe.

A la segona part de l'opuscle, els autors reflexionen escuetament sobre diferents episodis dels darrers cicles de protesta, en especial es pregunten sobre la necessitat d'un «populisme d'esquerres» per polititzar de nou la qüestió de la classe, i responen que no, perquè es cauria de nou, o bé en la reproducció de la «trampa de la representació», o en la política dels «interessos nacionals». En un Món neoliberal que promou l'atomització i la individualització de totes les dimensions de la vida i de fragmentació dels camps de batalla, el problema substancial de la qüestió revolucionària segueix essent com retrobar un marc o relat comú d'actuació de totes les persones explotades i dominades. I, avui, són precisament les figures de les dones i els migrants -entre d'altres- les que quotidianament fan saltar pels aires els límits entre treball productiu i improductiu, entre producció i reproducció, entre vida i treball, entre precarietat i atur, entre el públic i el privat, entre el mercat i l'estat, convertint-se en camps de batalla i llocs essencials de lluita i de politització contra el capitalisme neoliberal hegemònic. El llibre el trobareu aquí