@ciutatinvisible: El Meridià de París

Comencem traçant una línia imaginària. Mengem unes pizzes, unes cerveses i traiem una mica de fum. No sabem si la forma del tall de les porcions ens suggereixen traçar un triangle. Per tant, no traçarem una línia, sinó tres, cercant interseccions. I casualment, també som tres. Però deixem les rutes i els triangles per més endavant... En concret per dia 14 de juliol, quan traçarem el meridià invisible amb el propi Calvo, emmarcat dins les 6es Nits Poètiques. 

Aquí i ara, però, el que interessa és el Meridià de París. Lluís Calvo és l'autor d'aquesta -com diu Francesc Gelonch a l'epíleg- màquina d'explicar. Un teler d'històries, una màquina de connectar coordenades i relats inversemblants i aquests a la vegada amb allò que conforma el món on vivim. L'autor planteja una geografia impossible que enllaça Sa Dragonera amb Dunkerque, passant per París, el Coll d'Ares i la Roca Village. Com bé diu el mateix Calvo al poema que precedeix l'assaig: «Geografia de les idees, territori del pensament, / des dels bulevards/ al terra del bar/ on algú llença una burilla/ amb què crema,/ sencera,/ la història/d'Europa».

Amb la coartada proporcionada per Francesc Aragó (el propi meridià) traça l'aresta entre l'eix del poder i les línies de fuga del contrapoder. Però també les arrels de l'heretgia com una anàlisi de l'economia política de la religió. D'allà passa a explorar l'ambivalència del fet que un meridià pot creuar fronteres, que en altres circumstàncies, pot suposar la diferència entre la vida i la mort. Una cultura d'un exili permanent, especialment en l'àmbit literari, del que sembla que encara no hem tornat. Viatgem ara cap a les profunditats bipolars de la maldat: del Faust de Goethe al comte Arnau de Maragall, del ric seguidor del diable, al pobre diable que cavalca sense fi. I de cop ens porta a qualsevol lloc: a una realitat que s'enganya a si mateixa. Una realitat que no és realitat, que és simulacre o utopia d'una ciutat d'ordre, higienitzada, purificada, asèptica. Les autopistes certifiquen l'autòpsia de les formes de vida frenèticament hiperconnectades, sobreexcitades, incapaces de vincular-se estretament amb l'altre generalitzat: mort per col·lapse. La vida s'ha convertit en un lavabo brut d'una àrea de servei de l'autopista. Però, com diu l'autor, «escapar-ne és tan senzill com deixar el cotxe al voral de l'AP-7, saltar la tanca i experimentar l'espai que rau més enllà. Així: elemental, ràpid, simple»... Fins que l'home sense atributs i la modernitat s'ofeguen a la mar. Com s'ofeguen cada dia a hores d'ara i a centenars les persones que cerquen refugi a una «Europa que pregona que es basteix des de les ruïnes dels seus errors».

El llibre es viatja més que es llegeix, constitueix un hipertext que ens proposa una deriva per una línia recta, dels meridians en fa meandres, solca la realitat amb corba lizaniana i enllaça amb piruetes i giragonses llocs insòlits. «Ningú no és una illa, un tot en si mateix». Sota les línies rectes del text s'hi aixopluguen ondulacions i estries, un decàleg de situacions d'una història rizomàtica comuna. El saber enciclopèdic de Calvo ens fa donar, com diu la pròpia paraula, voltes al coneixement. S'aprèn molt llegint-lo, es gaudeix, és un envit a un passeig de luxe per la lucidesa única de l'autor. Ell mateix més enllà del text, esdevé una veritable «màquina d'explicar».

Tanmateix, ens preguntem que passaria si el meridià de Paris no s'ofegués a la mar. Per què resta d'esquena a la seva projecció cap al sur? Potser es podria proposar un canvi de direcció. Ressonen des de la llunyania els ecos dels arkhs d'Argèlia, o els desconeguts Mali i Ghana. Però bé, nosaltres no en sabem massa i el més semblant a un meridià del nostre barri és la línia del TAV, línia recta i férrea que connecta Paris amb Barcelona en sis hores, l'aniquilació de l'espai per part del temps.