Israel es descriu sovint com una illa democràtica envoltada per un oceà obscurantista, i Hamàs com un exèrcit de bèsties assedegades de sang. Pel que sembla, aquesta representació es remunta al segle xix, quan Occident perpetrava genocidis colonials en nom de la missió civilitzadora que s’arrogava. Els supòsits essencials continuen intactes: civilització enfront de barbàrie, progrés enfront d’endarreriment. Mentre es reiteren les declaracions ritualitzades sobre el dret d’Israel a defensar-se, ningú no esmenta mai el dret dels palestins a plantar cara a una agressió secular. Ara bé, si en nom de la lluita contra l’antisemitisme tolerem una guerra genocida, seran les nostres pròpies orientacions morals i polítiques les que quedaran entelades, seran els fonaments de la nostra consciència moral els que es veuran erosionats: la distinció entre el bé i el mal, entre l’opressor i l’oprimit, entre els perpetradors i les víctimes. L’atac del 7 d’octubre va ser atroç, però cal analitzar-lo, no només condemnar-lo, i fer-ho amb totes les eines crítiques de la recerca històrica. Si la guerra de Gaza desemboca en una segona Nakba, la legitimitat d’Israel en sortiria del tot compromesa. En aquest cas, ni les armes estatunidenques, ni els mitjans de comunicació occidentals, ni la memòria distorsionada i indignada de la Xoà no el podran redimir.
