L'únic que sabem del paradís és que no hi som.
El conte de Joseph Conrad sobre el clos que era «una avançada del progrés» té els trets genèrics de les narracions dÆorígens, un lloc tancat, un escàs nombre d'humans i un entorn immens, feréstec i voraç, de turbulenta regulació. El clos és lÆenginy fortificat que atura, justament, la dilatació invasiva del món salvatge. De fet, lÆespai que permet la vida dels dos homes blancs, és una clariana en el bosc palpitant. I aquí, justament, es fan coneixedors altres trets específics dÆuna variant del relat dÆorígens: el de lÆhome blanc, civilitzador, enfrontat a un món de foscor, indesxifrable, on cal posar ordre i mesura.
