L’any 1943, el vent negre de la guerra sembra Europa de mort i destrucció. Aquell mateix any, el gran corresponsal de guerra Curzio Malaparte entra a Nàpols, acabada d’alliberar del jou nazifeixista, com a oficial d’enllaç de les forces aliades. Amb els americans, a la ciutat hi arriba una pesta que no corromp la carn, sinó l’ànima dels seus habitants. La ciutat —devastada i famolenca, vençuda i humiliada— s’entrega al caos i a la corrupció moral més abjecta. Partint de Nàpols, Malaparte i els oficials americans emprenen una tràgica odissea a través d’una Itàlia en runes, en què tot s’ha reduït a la lluita no pas per la llibertat, la dignitat, l’honor i la salvació de l’ànima, sinó per salvar la pròpia pell. La pell és una novel·la tempestuosa i salvatge, ambigua i transgressora, d’una bellesa ardent. Una novel·la sobre la destrucció de l’ànima de vençuts i vencedors, sobre una Europa sense Déu.Durant un temps, a Itàlia, va ser perseguida i injuriada. El Vaticà va incloure-la a l’Índex de Llibres Prohibits l’any 1950. I tanmateix, és una de les novel·les més importants del segle XX: una «arxinovel·la», segons Milan Kundera. La mirada del narrador és lacerant i implacable, irònica i subversiva, plena d’indignació i pietat. Malaparte no s’estalvia crítiques ni als seus compatriotes ni als aliats, ni als fanàtics ni als oportunistes, ni als «herois de demà», ni a ell mateix, ni a la moral cristiana, ni a la superba Europa que ja es prepara per oblidar tanta destrucció. I no para de burxar fins a trobar la veritat en el fons de l’ànima dels homes
