L’Àvia canta contes, conta cançons. Els seus dits són com branques que ballen i teixeixen els personatges de les històries, que resten trenats al cobrellit. Ja gairebé no hi caben més contes, al cobrellit…
—Un, dos, tres —murmura l’Àvia, comptant mentre teixeix—. Un, dos, tres, nina meva, estimada, colometa meva. Un, dos, tres, Petita, Mare, Àvia. Un, dos, tres, nosaltres tres, vida meva. Un, dos, tres, les tres que som totes.
Un conte que és un homenatge de dues netes a la seva àvia, un cant a la transmissió generacional i al llegat de les dones, que manté viva la saviesa popular.
