L’os Reganyós es desperta de la migdiada sota un arbre amb el desig de ser una altra cosa: un faig frondós, amb fulles refrescants en lloc de pelatge, una abella que vola per la prada i pot tastar tota la mel que li vingui de gust. O bé una carpa del rierol, que sempre juga dins l’aigua fresca i els seus pares no l’obliguen a rentar-se quan s’embruta. Però els intents d’en Reganyós per transformar-se en una cosa que no és no acaben de funcionar. No pot volar com una abella i, segons li explica una carpa, ser com ella li representaria massa sacrifici. Hauria de desprendre’s per sempre del seu pelatge i nedar nu pel riu, deixaria de tenir braços i cames, i li tocaria mantenir els ulls oberts en tot moment, fins i tot dormint, sense poder parpellejar ni una sola vegada. El que més aterreix a en Reganyós, però, és la idea de quedar-se sense llengua, una cosa que les carpes no tenen. I és millor poder assaborir la mel, i tenir braços per abraçar la Mama. I, en definitiva, estar content de ser un ós.
