El museu occidental és un camp de batalla: ideològic, polític i econòmic. Si gairebé tothom –directors, comissaris o ministres de cultura– vol avui dia «repensar el museu», pocs tenen, però, l’audàcia de posar en qüestió els mateixos pressupòsits del museu universal, producte de la Il·lustració i del colonialisme, d’una Europa que es presenta com la guardiana del patrimoni de tota la humanitat.
Recorrent la història del Louvre, discutint els atzucacs de la representació de l’esclavatge i examinant intents fallits de subvertir la institució museística, Françoise Vergès esbossa un horitzó radical: descolonitzar el museu vol dir posar en marxa un «programa de desordre absolut», inventar altres maneres d’apropar-se al món humà i no humà que alimentin la creativitat col·lectiva i retornin la justícia i la dignitat a les poblacions que n’han estat desposseïdes.
«No es pot descolonitzar el museu si aquesta descolonització no està emmarcada en un moviment que subverteixi el marc colonial en què aquestes institucions van ser creades i mantingudes.»
— Esther (Mayoko) Ortega, del pròleg
«Una revisió completa de la tradició museística occidental»
— Publishers Weekly
«La distintiva veu feminista de Vergès s’ha aixecat, tant des del centre imperial com des de la perifèria, defensant la justícia i la mena de treball polític reparador i transformador que accelera la descolonització de la terra.»
— Paul Gilroy, professor al Kings College de Londres
