La Rosa de Ningú ha estat considerat un dels llibres més importants i bel·ligerants del poeta; per la seva banda, el poema «Psalm», d’on ve el títol, és un dels més traduïts i citats, i ha donat lloc a moltes interpretacions, sobretot de caire místic o d’una transcendència negativa després d’Auschwitz, però mai no se l’ha llegit com va proposar Jean Bollack: un nou Gènesi en què la figura del poeta és anomenada Ningú per part dels éssers anihilats que ell sap tornar a la vida, insuflant-los un alè de denúncia i subversió sense parió. Dedicat a la memòria d’Óssip Mandelstamm, poeta víctima de l’estalinisme, acusat de plagi i deportat a Sibèria, aquest recull no té només una dimensió política en el seu combat contra l’antisemitisme, sinó que suposa un retorn a les formes rimades i espetegadisses de la poesia russa.
Paul Celan (Czernowitz, 1920 – París, 1970) pseudònim de Paul Antschel, va néixer el 23 de novembre del 1920 a Czernowitz, la capital de la Bucovina, aleshores dins Romania (avui Ucraïna), en una família jueva d’expressió alemanya que va patir la persecució nazi amb la col·laboració dels feixismes romanès i ucraïnès. El pare, Leo Antschel, fidel al sionisme, va voler que el seu únic fill rebés una educació jueva i que aprengués hebreu. La mare, Friederike Schrager, oberta a l’assimilació, el va iniciar en la poesia alemanya. Tots dos van ser deportats a un camp de Transnístria; ell va morir en els afusellaments en massa i enterrat en una fossa comuna; ella, d’un tret a la nuca quan ja no va ser apta per treballar. En certa manera, la mare havia llegat al fill una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins. Celan posseïa sens dubte el fons de melangia necessari per a la comesa; també el do de saber treballar amb la negativitat d’una experiència com aquella. Després d’una estada a Bucarest (aleshores dins l’URSS) i d’una altra, molt breu, a Viena, es va instal·lar definitivament a París el 1948. Es va tirar al Sena el 1970.
