La pagesia i la lluita de classes és probablement un dels textos més interessants, a la vegada que desconegut, de la producció crítica de la dècada de 1970. Escrit en un moment de conflictes socials d’alt voltatge, però des d’una posició militant i intel·lectual genuïna respecte de les dominàncies acadèmiques i mediàtiques del moment, el seu plantejament repta tant la pagesia com l’esquerra en els seus esquemes habituals.
Quan la mundialització de les relacions de producció i els processos d’acaparament i concentració de la terra ja transformaven profundament la vida camperola, Bernard Lambert va proposar un canvi radical de perspectiva sobre la posició pagesa dins del capitalisme i els seus conflictes socials. Va qüestionar, com una de les febleses dels projectes emancipadors, la cosificació històrica de les comunitats agrícoles com a mer subjecte petit-burgès; i alhora va alertar del replegament pagès sobre si mateix davant la seva crisi històrica, mitjançant el corporativisme, el cooperativisme acrític amb el marc capitalista, o el populisme agrari.
Com diu Kristin Ross, aquest llibre va «col·locar els agricultors i els treballadors urbans en la mateixa situació estructural davant la modernitat capitalista», plantejant una tesi equiparable a textos revolucionaris canònics com Els condemnats de la terra o El segon sexe: «una nova subjectivació emergeix en les pàgines del llibre de Lambert, en la forma del “pagès” o defensor de la terra, que acompanya la de la dona o la colonitzada».
«Molts pagesos han cregut i creuen poder retardar o aturar la seva proletarització tot recorrent un cop més als seus protectors tradicionals: la cooperació i els poders públics. Què en poden esperar avui dia? Tenen raó a l’hora de posar les seves esperances en una renovació de les cooperatives? Quin futur els prepara la política agrícola nacional? Poden esperar alguna cosa de l’Europa verda?»
