El lloc que mira a ponent és una punxa damunt dels mapes, un queixal dibuixat, un musell de tauró, un tros de barri que s’acaba, el cul, la boca, el gran forat.
És un triangle dibuixat en el plànol. Just allà, a la posta, hi ha un instant en què l’asfalt es fa, i et pot fer, fonedís, i sentiràs o reviuràs la gent, els sorolls o les olors d’unes dècades finides.
Si sents una veu coneguda, no et giris. Alguns se n’enfotien. Van acabar allà... Un abisme, on mor el barri de Sant Antoni.
Una immensa cascada de temps i sang, de vida i mort que es precipita a un buit immemorial.
