ARC IRIS COOP: 

L’Arc lluminós format per refracció i reflexió de la llum del Sol a les gotes de pluja, l’arc iris, és un dels fenòmens tel·lúrics més fascinants i màgics que ens proporciona la natura i la vida sobre la terra. Sempre ha estat un dels símbols iconogràfics més ancestrals de representació humana de la diferència en la igualtat, la dignitat indígena i proletària arreu del món.

Des de temps immemorials, molt abans del naixement de la civilització occidental, els colors de l’Arc Iris ja servien als pobles indígenes d’Abya Yala per representar la unitat, la solidaritat en la diversitat. Entre totes les poblacions originàries dels Andes, a través de senyeres com la Wiphala dels aimara o la Huancha Cuchi al Perú, projectaren la seva visió integral del món com un tot orgànic, la simbologia de la fecunditat de la terra, la reproducció de la vida i l’heterogeneïtat de la mare natura.

Al segle XIX, una de les pioneres del feminisme socialista modern, Flora Tristàn, d’origen peruà, quedà captivada per aquella iconografia al visitar un temple dedicat a l’arc iris a Cumana, Arequipa. Retornada a Europa, li proposà a Charles Fourier emprar la Huancha Cuchi com a símbol dels falansteris, unitats econòmiques de producció i consum, de convivència i organització comunal, que serviren d’inspiració a les formes d’autoorganització del moviment obrer. Els colors irisats significaven el suport mutu i l’emancipació proletària en la diversitat de la cooperació social. 

Durant la primera meitat del segle XX, sembla que per instància d’un cooperador fourierista, es començà a emprar popularment com a senyera del moviment cooperatiu. Entre 1924 i 1925, per intermediació del cooperador francès Charles Gide, es decidí erigir-la en estandard oficial de l’Aliança Cooperativa Internacional (l’ACI), òrgan de coordinació del cooperativisme mundial. Un cop més, la bandera irisada representà l’armonia i complementarietat de les diferències -de classe, de gènere, d’origen- de l’espècie humana de la terra, la cooperació de la vida i la benaurança després de la tempesta.

Els cicles de protesta de 1960 i 1970 sacsejaren el món. Les experiències contraculturals i transgressores de diferents moviments socials (ecologisme, feminisme, alliberament racial i sexual) també s’identificaren amb el símbol i la mescla cromàtica com a element de representació, en la que cada color adquiria un significat elemental per la vida del planeta. El 1978 el moviment LGTB l’erigí com a emblema propi i s’utilitzà per primera vegada durant el festival de l’orgull de San Francisco, amb vuit colors, a proposta de Gilbert Baker.