Cooperació o extinció, aquesta és la cruïlla on ens trobem. Sabem que l’únic camí és el decreixement i l’harmonia amb el medi, i els plantejaments cooperatius i edosimbiòtics ens marquen les senyals del camí per on discorre.
El llaç entre Biologia i Antropologia mostra l’ordim del teixit vital i social que ens sustenta com a espècie. La matrilinealitat ha estat l’arquitectura social en les societats prepatriarcals igualitàries i tanmateix és la ruta dels gens mitocondrials que aporten el metabolisme dels aliments i el subministra d’energia que fan possible la vida, i que ens acompanyen des del principi dels temps, en una línia invisible de mares, àvies, besàvies... que han sigut i són les portadores dels mitocondris que ho fan viable. La teoria endosimbiòtica explica l’evolució de la vida cel·lular en termes cooperatius en comparació amb l’evolució darwiniana competitiva clàssica.
Un altre model societari no és que sigui possible, és inevitable. Hem de superar l’atzucac on ens hem enfangat en un miratge il·lusori, com a infants malcriats... Ens cal copiar de la vida i girar de manera radical el rostre vers altres maneres d’entendre-la i altres paradigmes on les relacions del conviure i la utilització equilibrada i equitativa dels recursos marquin les nostres petjades.
