A la pintura europea dels segles XV i XVI era habitual representar una mosca amb un grau de realisme extraordinari per intentar enganyar l'espectador i, així, evidenciar la traça tècnica de l'artista. No tenim del tot clar si el que hi ha en aquestes pàgines són relats, però el que és clar és que, de mosques, aquest llibre en va ple; petites interrupcions de la realitat, breus anomalies d'allò quotidià, discrets artificis que, com a tals, fan veure el que no és, però amb una diferència clau: en aquests relats, allò que no és, ho acaba sent.

Un home que treu patates del seu hort i treu l'última patata, sense haver tret encara la penúltima... ni tan sols l'antepenúltima! Un jardí on les margarides ofereixen respostes com «m'estima» i «no m'estima», però també «potser» o «el teu cosí» o «trenta graus la roba de color» o «x=v(i2‡z)» o «si us plau, amb n'Enrique ni de broma». Una dona que s'empassa una merla. Una pintora hiperrealista que pinta el trat d'un home amb un tumor al colon perquè ella «pinta el que hi ha», no només el que veu. Una aixeta que goteja una gota, una vegada i una altra, la mateixa gota, sempre la mateixa gota, està clar, només veure-la, si és que són idèntiques!

En Luis Mario retorça les paraules per desvelar parts del món i del llenguatge només accessibles a través d'allò poètic, mentre posa en qüestió la nostra pròpia percepció intel·lectual, per això l'autor impartirà un taller a propòsit del seu últim llibre.

Us hi esperem!