A la Cinta, la peixatera del mercat, li faltava un braç. La Pepita, la dependenta de la pastisseria, mai demanava petons a canvi de confits. La iaia Maria brodava les inicials als llençols, amb una cal·ligrafia sense estudis. La Teresa, que un dia va ser la princesa Llum de Lluna, despatxava jocs darrere el taulell d'una botiga de màgia. I la iaia Antònia cantava quan no la veia ningú. Totes les dones que habiten aquest llibre canten a la seva manera, però totes criden un mateix mal. Els havien explicat un conte de xiquetes que la vida no els tornava i, quan anaven a la recerca de la nota més aguda, els queia una llàgrima de veure's eternament desafinades.

Escrit amb una prosa brillant, Els moixons retrata amb una extraordinària tendresa unes dones que encaren la vida amb un orgull de perdedores i sense rendir-se. Un llibre de gran bellesa i de profunda saviesa.

Fer-se gran és saber perdre