Barcelona, 1996. La ciutat postolímpica convertida en aparador turístic viu un esclat de rebel·lia. Joves de diferents barris aprenen a construir alternatives okupant grans edificis abandonats. Les idees corren. L’acció és directa. Les assemblees bullen. L’entusiasme no té límits. Però l’escalada repressiva, tampoc. Els vincles es posen a prova. I les decisions difícils seran inevitables.

A No deixis que el foc s’apagui, Joan Canela ens transporta a l’epicentre del moviment okupa a la Barcelona dels anys noranta. Una novel·la vibrant que ens parla de retorns, contradiccions i anhels des del cor de grans proeses com l’okupació del Teatre Princesa o la fàbrica Hamsa. Una història que ens sacseja rememorant els costos personals i els aprenentatges col·lectius dels dies i les nits que foren llavor de tantes lluites actuals.