Habitar la llum és reconèixer la llum i la seva ombra. En aquest segon poemari, Clara Centenera indaga en la relació entre aquests dos extrems del viatge vital, i ho fa amb un treball exhaustiu i delicat de la sinestèsia, connectant les sensacions de claror i foscor amb la paraula i el silenci, la carícia i el cop, la dolçor i l’amargor, el fred i la calidesa.
El paisatge empordanès, la seva peculiar topografia, el seu mar, la seva flora i la seva fauna són, en aquests poemes, expressions vives de l’alegria, el dol, el desig i l’alleujament.
El ritme trencadís, a voltes agombolant i a voltes frenètic dels poemes, evoquen també aquesta dansa entre la llum i la foscor, plena de matisos de penombra, que és la vida.
