L?estàtua és de pedra, d?acer, de fusta o de gel, i no s?immuta davant l?atrocitat. La poesia és social, surrealista i també narrativa, i a cada pàgina s?escapa en un parèntesi que despulla el poema per explorar-ne un record essencial. El paisatge és anímic, urbà i natural a la vegada. El lector és curiós i, nedant a l?aiguabarreig de la ficció i la realitat, no necessita dates ni titulars. Com en una crònica poètica de la degradació humana.
