Un pare que coneix el xicot de la filla. Un fill que torna a casa dels pares. Un matrimoni que cada tarda surt a passejar. Una noieta que escriu una carta a l’oncle. Un nen que juga mentre els grans treballen. Un noi que va cada dia a la feina pel mateix camí. Dos germans que acudeixen a un dinar familiar. Un home que escriu una carta als fills. Hom pot maleir algú desitjant-li que visqui temps interessants. Hom ha dit, també, que no hi ha hagut felicitat com la d’abans de la Revolució.
Els temps feliços són, doncs, temps avorrits, poc èpics. Escassament dignes de ser contats. Però ¿de què està feta aquesta felicitat? ¿Què passa quan no passa res? ¿Què és el que es cova, com una llavor sota terra, dins la dolçor de viure?
Joan Todó (La Sénia, 1977) és escriptor. Ha publicat poesia, recollida a La vista als dits (2021, Premi de la Crítica de poesia 2022), dos llibres de contes, A butxacades (2011) i Lladres (2016), un perfil biogràfic del pare Gregori Estrada, Respirar el segle (2017) i dues novel·les, L’horitzó primer (2013) i La verda és porta (2021, premi NoLlegiu de no ficció i premi Finestres de narrativa), a banda d’un relat llarg, «El final del món», inclòs dins La recerca del flamenc (2015), i una Guia sentimental del Delta de l’Ebre (2018).
També ha traduït, entre altres coses, Els homes de la terra i el mar, de Sebastià Juan Arbó (2015) i un llibre de poemes de Mark Strand, Rufaga d’un (2016), a banda de versionar Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (2015). Com a crític literari, ha col·laborat en revistes com Caràcters, Revista de Letras, Tropelías, L’Aiguadolç, Veus Baixes, La Lectora o L’Avenç, en què té una secció fixa, «Llegir escrivint», a banda d’incrustar pròlegs i epílegs en llibres d’altri.
