A Tantes mudes, la poeta es refia de les paraules i les va posant al seu lloc per tractar de dir la pròpia subjectivitat en funció dels afectes, però de tant en tant s’alça una queixa, com a l’irònic poema «Diacrític» [«que violent és un accent / quan no fa prou diferència»] o a «Impossibilitats» [«Si és un llençol brodat per mans que no coneixes, / la gramàtica, / com dir estimar-te entre abrigalls on hi han dormit / tants d’altres.»]. En aquest poemari, dividit en tres parts que recullen sengles accepcions de muda, hi trobem un esbós de poètica, exercicis de com es conjuga o declina apassionadament l’amor, així com temptatives de dir la mudesa i l’escriptura en femení [«Qui engoleix la veu que es queixa, / això ningú no ho sap»] o, en fi, els poemes al voltant de la muda com a canvi del plomatge —moment de metamorfosi, de renovació, de pèrdua, de mort— en una mena de bestiari que ens deixa entreveure la fragilitat del cos, dels temps i de la pell [«Nosaltres, en canvi, vam necessitar / l’esclat de la tempesta damunt la pell / per pressentir que el bon temps se’ns acabava»].
