De Los Invisibles s’ha dit que és una novel·la didàctica. Toni Negri, al
prefaci de la present edició, es pregunta: “Qui aprèn de qui? La
novel·la de la realitat, o la realitat de la novel·la?”. Efectivament,
Los Invisibles beu de les pràctiques desbordants del moviment del 77
italià. Beu d’una realitat històrica: l’emergència del proletariat
social metropolità de finals dels setanta, aquell que s’insubordinà al
capitalisme i al patriarcat, no ja des d’una fàbrica reestructurada,
sinó reapropiant-se de la ciutat. Okupant i obrint centres socials,
creant ràdios lliures, realitzant “autoreduccions” del preu de la vida
-colant-se al cine, punxant la llum o l’aigua, forçant lloguers
justos…- , enfrontant-se a la policia o al sindicat. En definitiva,
reinventant la revolució, experimentant l’alegria i la plenitud de la
col·lectivitat i també, malauradament, el dolor i l’oblit de la presó.
No obstant, el viatge entre la realitat i Los Invisibles no va ser
unidireccional. Fou d’anada i tornada. Pels qui la llegirem en els
primers noranta, la lectura compartida del text de Balestrini, amb el
seu llenguatge directe i brutal, amb el relat vivencial d’uns possibles
protagonistes del 77, va ser tot un aprenentatge. Ens ensenyà que
algunes intuïcions que ens cremaven per dins ja havien estat
experimentades, i ens motivà a reexplorar-les amb avidesa i alhora amb
certa cautela, per ser coneixedors de quines podien ser les
conseqüències no buscades de les nostres accions.
