A Catalunya, el cooperativisme obrer significà l’aposta per organitzar materialment les condicions d’existència dels i les que, produint-ho tot, no tenien res. Arrencant de les societats de resistència de mitjans del segle XIX, les cooperatives obreres poblaren tota la geografia proletària del país, responent a l’explotació del capitalisme industrial amb la creació d’unes relacions socioeconòmiques basades en la cooperació, la solidaritat i el recolzament mutu. Sempre vinculades als convulsos esdeveniments històrics del nostre país, les cooperatives es convertiren en institucions socials de primer ordre, organitzaren el consum, la producció i el crèdit de milers de famílies treballadores, i implementaren polítiques socials autogestionades seguint els principis de la democràcia econòmica.
A Barcelona, les cooperatives de consum proliferaren inicialment en els antics pobles del pla, prop dels centres industrials i les fàbriques tèxtils, i foren fundades per obrers que, o bé professaven els ideals del republicanisme federal, o bé integraven les societats d’ofici que posteriorment evolucionarien cap als sindicats de classe. Partint d’orígens ben modestos (uns baixos llogats, un sac de cigrons i un de patates, un bocoi de vi i una tina d’oli), acabaren protagonitzant la vida quotidiana dels seus territoris, amb edificis propis i singulars que albergaven ja no solament relacions econòmiques fraternals, sinó també una rica vida social i cultural. Les cooperatives de consum garantiren l’abastiment alimentari de les poblacions treballadores allunyades del centre barceloní, i contribuïren a crear la identitat cultural dels antics pobles del pla de Barcelona. I, no menys important, exerciren de rereguarda col•lectiva en uns anys en què el conflicte de classes a la ciutat (vagues, locauts patronals, pistolerisme, dictadura de Primo de Rivera...) situava els i les obreres en una indefensió social permanent. Formaren part, en definitiva, d’aquella Barcelona proletària que articulava la ciutat amb ateneus, escoles racionalistes i centres obrers. A la Segona República, les cooperatives de consum arribaren al seu apogeu i durant la Guerra Civil, juntament amb les col•lectivitzacions industrials, vertebraren la nova economia revolucionària. Aquella economia obrera, tanmateix, fou escapçada de soca-rel amb l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona el gener de 1939.
El barri de Sants fou un bastió formidable d’aquella economia popular. Amb institucions com la Lleialtat Santsenca, la Nova Obrera, el Model del Segle XX o l’Empar de l’Obrer, l’exemple santsenc ens il•lustra com, des dels barris proletaris catalans, i a partir de la fórmula autogestionària, les cooperatives milloraren les condicions de vida dels seus membres, tot aspirant a substituir les relacions socials capitalistes per la pràctica de la cooperació.
La impressió ha sigut realitzada per Cevagraf i el disseny, recerca i redactat per La Ciutat Invisible.