«"L’anell" és aproximadament un dietari o una memòria d’uns dies passats a París del protagonista del poema amb la seva amiga. Ens parla en primera persona a partir de converses i de passejos. Estem arran de vida i de les coses, de l’atzar que pot prendre —dins el poema— la forma de la rodona necessitat.
Els últims poemes de Jordi Llavina parteixen d’aquí. I és des d’aquest caminar atent que, arribats a un punt, el llenguatge es fa dens entorn d’una imatge i qualla en un poema com a rúbrica o fa un pas més i esdevé poema independent. L’ús de la cançó com a gènere poètic vindria a subratllar aquesta fidelitat a l’experiència propera. Sense renunciar a aquest camí com a porta d’entrada, podem connectar amb els paisatges més diversos i amb reflexions que desemboquen al centre mateix de la seva poesia.»
Del pròleg de Marc Galofré, «L'abraçada de l'anell».
