En l’enorme varietat de cultures i formes de vida, tota existència humana ha estat —i continua essent—, en termes religiosos o profans, conscientment o inconscientment, un intent, un experiment, una aposta per sortir del laberint, que és la mateixa vida humana. Però és important no oblidar, com subratllava Michel Foucault, que «el laberint, més que el lloc on un es perd, és el lloc d’on un sempre surt perdut». D’alguna manera, el persistent desig de sortir-ne ja n’és la sortida.
D’una manera molt semblant al que s’esdevé amb el mite del paradís retrobat, l’engany suprem que amaga el laberint de tota existència humana és la creació d’un fals autoconvenciment segons el qual un ja n’ha sortit. Aleshores, amb una mena de fictícia immunitat entre ingènua i pretensiosa, un creu que ja es troba més enllà de les proves, dels paranys, de les pors, de les il·lusions que, per sort o per desgràcia, positivament o negativament, solen ser la matèria primera i més visible de la vida quotidiana d’homes i dones. In statu viæ, però, la sortida veritable i real del laberint que és sempre la nostra existència concreta no deixa de ser mai un interrogant amb respostes, si n’hi ha, que no són sinó noves preguntes amb renovellades resposta-preguntes.
