Lèxic familiar

Lèxic familiar
Natalia Ginzburg
Àtic dels llibres

Que els invisibles som fans de Ginzburg no és cap secret i menys des que en el darrer any hem pogut gaudir de moltes de les seves obres en català, ja sigui gràcies a Edicions de la Ela Geminada, ja sigui per Club Editor o ja sigui, com el cas que ens ocupen aquestes línies, Àtic dels llibres.

Ginzburg aconsegueix una de les tasques més difícils quan es tracta de relatar la pròpia experiència, la pròpia vida familiar: no és que no es doni importància a ella mateixa –a estones ho pot semblar–, sinó que sap perfectament que no és més important que ningú. Sap quin és el seu lloc, de quina manera l'ocupa, per què els errors de Pavese eren diferents que els de la resta o per què la guerra va colpejar, de cop, la població italiana. Al retrat del seu pare –estricte, metòdic i molt susceptible a qualsevol cosa– i al de la seva mare –optimista, vital i amb una alegria desbordant– hi podem arribar a reconèixer cares de la nostra Natalia: l'anàlisi quirúrgic que fa de la quotidianitat o l'optimisme i alegria que planen darrere les seves obres, malgrat puguin semblar malenconioses o enyoradisses (vegi's La ciutat i la casa).

Més enllà de la rellevància històrica del relat per l'aparició de personatges que eren habituals a la seva vida com el sociòleg i fundador del partit socialista italià Filippo Turati, l'enginyer Camillo Olivetti (sí, el de les màquines d'escriure) o el mateix Pavese o Einaudi, Ginzburg fa un retrat profund sobre la pròpia llibertat i la vida sota el feixisme amb una honestedat i humilitat brutals. Llucia Ramis, al pròleg d'aquesta edició, hi diu que el llibre li va canviar la vida, perquè va entendre que escriure «és això».