Amor fou

Marta Sanz ho torna a fer: ens torna a tallar la respiració, ens torna a escopir les veritats a la cara, ens torna a recordar que les relacions humanes –en especial i sobretot si ets una persona socialitzada com a dona– estan farcides d'incomprensions, càrregues i rancors. I que l'amor, a vegades, és una guerra amb barricades construïdes per ciments perversos.

Na Lala i n'Adrián viuen a un pis d'un barri que ja comença a ensumar la ferum de gentrificació i estafa immobiliària, però les seves vides tenen més recorregut i, sobretot, tenen un(s) passat(s): uns passats que es diuen Raymond, però també Elisa i Esther, qui amb la seva aparició omplen de pràctiques la teoria de les petites maldats del primer. Pel present i pel futur tenim la voluntat; pel passat tenim la memòria, però no sempre té la mateixa forma ni vol dir el mateix per dues persones diferents. Un dit que fa un recorregut insuficient damunt una cicatriu, una carrera per escapar i agafar el metro o un viatge al Marroc poden esdevenir ferides, interferències, dolors que es queden dins els cossos dels personatges, impregnant-los i recordant-los que no estan complets, que no els han triat a ells, que l'amor dol i perfora com un berbiquí. Sanz també recorre als dolors que ens tornen immenses «com un monòlit», dolors que, com a dones, hem assimilat i acceptat que formen part de nosaltres i als quals miram a la cara, directament als ulls, i els diem que sabem que són aquí, que sabem per què hi són, però també que no ens serviran de res. I ens apoderam i ens adonam de com nosaltres sí que hem de justificar el crui entre les nostres virtuts i els nostres vicis, de com nosaltres ens veim obligades a ser carn i terra per als homes però no podem «satisfer-nos només amb la carn d'un home». Per què? Perquè serem unes vicioses, unes brutes. I ens adonam de quantes vegades hem tornat corrents a casa pensant que aquell vespre sí, aquell vespre ens agafarien i ens violarien. També ens adonam que pel fet de ser dones no ens entendran i, és més, haurem d'instruir a companys, amics i coneguts davant la incomprensió que generen les nostres reflexions i accions quan ens apropiam dels nostres cossos i les nostres vides.

Una novel·la dura i punyent, plena de fiblades, obsessió i malaltia, però també del significat de tenir compromís polític a finals dels anys 90 i principis dels 2000. Una mirada clarivident i d'anticipació –la novel·la fou escrita el 2004 i aquesta n'és una versió corregida i actualitzada– a molts dels temes que tenim damunt la taula catorze anys després: l'expropiació de les ciutats per part del capital, el pòsit feixista i el nacionalisme espanyol, la injustícia flagrant, el neoliberalisme salvatge i la conseqüent hostilitat cap a qui pateix la pobresa... Sembla un menú difícil de pair però us assegurem que és una delícia al paladar per a aquelles persones que vulguin i estiguin disposades a rebre els impactes característics de l'autora. Coincidim amb Isaac Rosa, autor del pròleg, quan diu que Sanz ens fa mal pel nostre bé, perquè les ferides que ens deixa són «una forma de lucidesa». Sí: són útils.