Durant molt de temps l'amor lliure va ser sinònim d'unió lliure: una relació no sotmesa ni a lleis civils ni a religioses. A èpoques en què el matrimoni era indissoluble i el divorci un horitzó polèmic, la llibertat de dues persones d'unir-se prescindint de la llei i de separar-se «quan l'amor toca la seva fi» era moriu d'escàndol, però no contenia necessàriament la idea posterior d'alliberament sexual. Un cop dessacralitzats el matrimoni, la família i la parella home-dona units 174 «per tota la vida», l'experiència insinua que la fidelitat és impossible, que la monogàmia és una il·lusió i que les lleis del desig sempre triomfen per damunt de les lleis del costum. La innocència exclama que l'amor només pot ser lliure, que la pluralitat d'afectes és un fet i que el desig obeeix un ordre natural, anterior i superior a tot manament social establert.
