La vida és transformació. Canvi. A vegades deixem de fluir. Ens instal·lem a la ment i desconnectem del cos. I del cor. Llavors, em sento dèbil i ho qüestiono tot sens fi. Cercles infinits de no sortida. I les inseguretats s’apoderen de mi. Retrobar la calma no sempre és fàcil. M’oblido de respirar, aïllant-me en la por. Trobar la pau, l’equilibri, no caure en la desconnexió. La pèrdua del nord. Fugir és sovint, encara, l’arma errònia que utilitzo per evitar afrontar el conflicte. Fins que m’aturo o quedo paralitzada. Estancada. Agafar aire i trobar la calma, escoltant què es mou dins, és el meu treball cap el retorn. Donar perspectiva. Enlairar-me per poder veure des de la distància, tornar a baixar i permetre’m. Comunicar per trencar la gàbia i desfer el nus al pit que crema. Sentir, des de la natura alliberadora i essencial. Des de les altures, per il·luminar-me després de la caiguda. Deixar anar i confiar de nou. Somriure i adonar-me que som rius. (I somrius.)
